El Xador , Macastre i Karl Marx

Jo , de menut , he passat un fred del dimoni els hiverns i n'estic segur que no era degut a un episodi climàtic del planeta , més aviat estava en relació amb la manca d'una bona calefacció , la manca de roba de qualitat i -- per mi el factor definitiu -- la costum social sobre indumentària .
Durant milers d'anys moltes civilitzacions -- la judeocristiana també - han considerat els infants com projectes , amb moltes possibilitats de no quallar , d'individus socialment útils . La mortalitat infantil -- en ma casa dos casos , fòrceps i pulmonia -- feia molt arriscat invertir massa esforços en les criatures . En base a eixa convicció s'establiren ritus diversos que certificaven amb solemnitat el pas de la casta de projecte d'home a la casta d'home amb drets i obligacions ; el primer combregar i la circumcisió són dos bons exemples . Com tota casta , els infants havíem de portar un distintiu extern que ens identificara i era el nostre el pantaló curt .
Quan sentia als adults afirmar , " en València no fa fred " , pensava que estaven com una cabra o que estaven fent-se els milhomes ; la meva experiència evidenciava tot el contrari , durant el dia , a casa , apartar-se del fogueret de petroli o de la conca era internar-se en cambres i corredors gelats com la mort . Per gitar-se calia afrontar el gèlid recorregut fins la cambra , despullar-se i enfortir el cor per encabir-se als llançols , la blancor nival dels quals encara reforçava més la sensació de fredor .
Alló però , que més em fea odiar el mon i la meva condició de " nano " eren els trajectes matinals fins l'escola i l'espera al carrer per hi entrar ; imagineu un xiquet de set anys amb males sabates i pitjors mitjons , sense barret ni guants i amb pantalonets curts , tes com un pal per a què cap fotó de l'esquifit raig de sol matinal se li escapés .
I era , anys seixanta , estat espanyol , lo socialment normal . Ja hi havia recursos suficients -- no amb excés que tot un senyor empleat de banca reforçava la seva vestimenta amb fulls de diari sota de la camisa -- per dedicar a la canalla , però no , dien les normes que fins el puto combregar un nano no podia dur pantalons llargs .
La condemnada inèrcia dels costums socials afecta tots els àmbits humans , en lo referent a la roba porta a extrems desficaciats .
Any 1965 , un xafogós agost , mon pare havia vingut a visitar-me al que era l'equivalent a les actuals colònies pel jovent , un campament de la O.J.E. ( Falange ) prop de Macastre ; per matar el temps anàrem a fer una volta pel pròxim i tranquil poblet , jo , que en companyia del pare tenia tendència a estar més pel entorn que per ell , vaig notar que al nostre pas la gent sortia furtivament a la porta i es quedava mirant-nos amb somriures de estranyesa ; no era altra la raó que el que mon pare duguera pantalons curts . Per suposat alguns d'aquells espectadores atònits i qui sap si indignats , eren dones que portaven xador , vull dir aquell mocador pel cap -- una senyal de casta -- que tot just iniciada la fertilitat lis havien encasquetat i que no es llevaven fins la mort .
Per tot lo anterior no tinc criteris massa sòlids amb els que analitzar les polèmiques al voltant de les robes de la dona islàmica , sí que soc segur que , darrera d'una posició o d'altra hi ha inèrcia social . Ara bé , mai oblide que en una determinada estructura social els més fervents partidaris de que un costum obsolet no canvie són majoritàriament els que xuplen de la mamella , els que K. Marx nomenà , les classes dominants , i a fe que hui en dia encara són majoria els humans que s'estimen més els valors dels seus dominadors que els alliberadors .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Malnoms

Servidor va nàixer a Torrent però poques voltes ha exercit de torrentí . Era el 53 i els faedors de ma vida vivien en València ciutat i una recaiguda tuberculosa de mon pare feu aconsellable que l'embaràs i desenllaç fos a domicili diferent . Es va triar el casalot de ma tia Concepció i allí un 31 de desembre començaren els meus maldecaps i satisfaccions .
Supose , no ho se ni ho recorde , que el meu primer contacte no va ser durador ; les meves primeres remembrances -- totes desgràcies -- són del Cap i Casal , Torrent hi apareix a l'edat a la que els de la meva generació , jo al menys , ja n'érem conscients de lo perillós i violent que era el mon , més o menys als sis anys .
Vivia aterrit per la facilitat amb que progenitors i educadors repartien nyesples als infants , per la facilitat amb la que els xiquets feien el mateix amb els seus iguals o inferiors , per les amenaces verbals de tota mena , pels éssers ficticis de tot tipus , Déu , el dimoni , el butoni , l'home del sac , etc... que et podien fer pagar cara la transgressió de la norma .
Així les coses , el diumenge -- quasi tots -- , si havia tocat visita familiar a ma tia , quan tot vestit de senyoret de capital m'amollaven al carrer Sant Tomàs , enfilava com un conill el primer cantó a ma dreta cap a l'horta ; l'objectiu era allunyar-me de la placeta de Sant Roc on el meu físic corria perill a mans de les innocents criatures que hi jugaven .
El trajecte perillós era ben curt , la frontera posterior del casalot pegava als camps , i donava pas a un llarg i tediós deambular pels ribassos -- el camí haguera estat encara més monòton -- entre verdures de tota mena que tan sols em suscitaven rebutj , les considerava l'enemic que s'interposava massa sovint davant dels escadussers trossos de pollastre i conill de l' arrós en paella dominical .
Quan l'avorriment o l'ocàs ho determinaven , cap a casa ; després de furonejar per la quadra i la comuna -- gràcies a la seva fortor desenvolupí gran tolerància a allò que el comú dels mortals consideren males olors -- n'era el torn de putejar el gat , com és natural fins que l'animalet deia prou donant-me una arrapada . Aleshores començava el torn de la meva immersió lingüística involuntaria ; jo , curosament educat en llengua castellana , no tenia ja més collons que escoltar la conversa dels adults , l'oratge , les malalties , qui tenia o no diners , les collites , la llista de difunts i prenyades , i tot un seguit d'assumptes amb denominador comú , no ser gran cosa .
D'aquelles converses aprenguí que al poble lo important no era el " primer apellido " ni el " segundo " ni tots dos junts , allò important i definidor dels grups i les persones era el malnom , Tintorera , Poxixi , Cantarrana , Trena , Rosica , el meu o millor el nostre , etc.. , i en justa compensació anys després alguna coseta he ablanit quan tot orgullós m'he identificat com fill del poble , dient : Soc Rosica , del raval .
Del malnom ontinyentí de la mare , Pedasicos , sols puc dir que la meva síndrome de Diògenes s'adiu a la perfecció , i ja posats també confessaré l'enveja que em suscita el malnom privatiu del meu avi Francesc : El cornetí del dimoni , per músic i fàcil de cabrejar ; això és un malnom com cal i no els meus , Granera , Trabuc , Calba i tots els usats a les meues espatles .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .