Seria el 64 o el 65, pare, mare, filla i fill, encabits en un 600, anàrem a parar al càmping " La ballena alegre " de Castelldefels. El recinte, llevat de la bona ombra que hi donaven uns gegantescos eucaliptus -- suposo que es tractava d'una plantació fer fixar dunes --, era pel nivell de les seves instal·lacions comparable al camp de concentració de republicans d'Argelès.
D'aquell viatge recorde que no em semblà bé que ens cobraren per visitar un edifici no acabat -- pel que sembla encara és inacabat -- i la meva primera constatació de l'existència d'allò que -- per raons poètiques i per estalviar-me algun carxot per part d'un desinformat o d'un bord -- jo anomene: Les Terres del Bon dia. Una parella de botiguers barcelonina ocupava la tenda a la vora de la nostra i intercanviava informació diversa amb " papá " i " mamá " en una llengua que jo parlava poc però que ja entenia bastant, ho feien de manera fluida i sense necessitat d'un torsimany. Tota una fita per a qui dos o tres anys abans, interpel·lat per un comercial català a la porta de l'oficina del seu pare, havia entrat a corre-cuita a informar que " en la puerta hay un señor francés que pregunta no se que "
Any 74, un congrés clandestí de C.C.O.O. Ja vaig eixir de València fotudet, ens havien assignat dos delegats i no havíem pogut atorgar representació proporcional a les diferents corrents; amb dolor de cor cap a Barça marxarem un " Opi " -- Oposición de izquierda del P.C.E. -- i un " treski " -- Liga Comunista Revolucionaria -- havent deixat en terra a la minoria de " carrillos " acusant-nos de manipuladors.
El congrés no va ser tal, més prompte es tractà de l'escenificació de la divisió interna que portaria poc després a l'auto-exclusió dels sectors de Comisions vinculats als " ortiz " -- O.R.T., Organización revolucionaria de los trabajadores -- i als "patatas " -- P.T.E., Partido de los trabajadores de España --, això sí, les crides a l'unitat foren constants. Bo, si ja em fotia no haver pogut garantir el dret de les minories, el congrés em plogué sobre mullat.
Colofó, d'aquella estada l'ùnic remembrable en positiu estigué la cita de contacte a un domicili de benestants de Sarrià on libàrem Chivas Regal en quantitats generoses. No ve al cas, però, als de U.G.T. se'ls coneixia com a " hugonotes " i als de U.S.O. com a " costumbres ", i als " ortiz " més comunament se'ls apel·lava " madalenas ".
Ves a saber si al 88 o al 89, per mor d'una cita amb l'Ovidi, em trobí una altra vegada rambla amunt, rambla avall. Hi havia anat per oferir-li a l'alcoià un paper en una hipotètica sèrie de t.v. que es faria amb uns hipotètics diners que eixirien d'una hipotètica ajuda de qui hipotèticament ajudava a l'incipient " audiovisual valència ", la conselleria de cultura nostrada.
No sols acceptà l'oferiment, ensumant-se que l'oferidor no duia damunt massa diners pagà l'import de l'àpat de treball, tot i les meves sinceres protestes. Com podeu imaginar, les seves vacances em priven de tornar-li el gest.
Matant el temps per defugir l'hora punta de sortida, observava l'urbs des d'un banquet de Montjuïc i repassava la conversa. Em vingué al cap el tros al que l'Ovidi confessava haver deixat el seu domicili rural a les rodalies per anar a un pis so pena de ser considerat fora de joc pel mon de la faràndula barcelonina. Tot d'una aquella massa d'edificis em va semblar un gegantesc forat negre galàctic que xucla tot el que se li acosta.
Des de aquell aleshores no he anat a cap metròpoli que no siga València i açò per ara , que no puc fer com el " tio Canya "
Xe!! Que de Barcelona el que més m'agrada és, Barcelona i jo, del Serrat, i per no pecar de punyeta en excés, també convindré que l'Orquestra àrab de Barcelona m'encisa.
p.s.
La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :
Vull una senyera nova pel País Valencià :
a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .
b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.
Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .
