Sabaters curanderos .

Ma casa s'aboca cap una bosquina de pi bord de la serra Perantxisa que a tot estirar tindrà uns setanta anys ; així ho indica el port dels arbres i la noticia oral de mon pare en la que comentava que en guerra l'ajuntament de Torrent havia enviat homes a la serra a plantar pins per tal de mitigar l'atur .
Ben probablement amb anterioritat a la segona república , la serra -- al menys el tros torrentí -- tindria una coberta vegetal arbustiva de llentiscles , aladerns , arçots , ullastres , margallons , càdecs , coscolls i exemplars aïllats de carrasca i pi bord .
Llevat del pi , totes eixes espècies suporten les esporgades fortes i el foc , tot reparant els efectes de la destral i les flames amb un vigor que fa pensar que lis agrada l'agressió , i segur que patirien prou donat el seu paper de subministradores de matèria primera per granerers i de combustible , la fornilla , per tot tipus de forns .
Llevat del pi , totes eixes espècies són , en major o menor grau , punxoses , amb un brancatge intricat i imbricat i amants de créixer ben aplegades per reduir insolació i compartir la major humitat resultant .
Llevat del pi , totes eixes espècies creixen lentament en vertical , colonitzen però prou lleugeres en horitzontal i en un centenar d'anys -- no res quan de formacions vegetals parlem -- , aliades amb arítjols i lligaboscs conformen el que els botànics nomenen màquia mediterrània ; un ombrívol espessor , impenetrable pel home , de dos o tres metres d'alçada .
Llevat del pi , tanta ombra impedeix la germinació de les llavors , i llevat de l'home actual que te com arquetip de bosc un jardí botànic al que anar de cacera , ensinistrar gossos , passejar a llom de 4X4 , moto o mountain bike , eixa selva convé a tothom .
Convé sobre tot als petits , al futur tindran oportunitat de conèixer que és una serp blanca , un eriçó , un fardatxo , un esquirol , un conill , un...gat fer , teixó , furó , geneta , senglar , xoriguer , esparver , astor , etc.... , tota la fauna que per " provinciana " no veuran mai al " Parque de cabecera " .
Convé als nostres menuts ja que sense tindre que pagar polítics que creen i usen , guerres per l'aigua , la nostra impenetrable selva lis garantirà reserves hídriques barates i de qualitat .
Convé als xiquets perquè de majors podran tindre l'oportunitat de traure amb una explotació ordenada i intel·ligent recursos energètics , alimentaris i medicinals .
Més encara convé a la pròpia vegetació , en conservar millor les condicions d'humitat rebaixa la possibilitat d'incendi i en el suposat que un bord l'encenga , sense necessitat que cap viver forestal s'embutxaque un duro , la màquia es regenerarà .
Ai ! Però . No convé , eixe niu de misèria , combustible perillós , desagradós a la vista , diu l'opinió pública manipulada , i així , la primavera passada , amb diners europeus , aplaudiments generalitzats i tota la parafernàlia de " actuación medioambiental " , l'ajuntament de Torrent netejà la bosquina .
Al pecat portaren la penitència , el seu remei de sabaters curanderos ha sigut pitjor que la malaltia . En deixar nu el sol , aquest ha elevat la seva evaporació i els pins , amb menys aigua disponible , han començat a assecar-se ; això sí , ben drets i altius .
No patiré aquesta any venidor per llenya , no .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Barcelona i jo .

La mort de Camacho -- inconcebible pensar fa vint i cinc anys l'indiferència amb que l'he viscut -- i la visita del cap visible d'una multinacional amb seu social a Roma, m'han fet remembrar les meves estades en Barcelona. Totes juntes no superen el nombre de dits de les meves extremitats, recordables per bé o per mal sols tres.
Seria el 64 o el 65, pare, mare, filla i fill, encabits en un 600, anàrem a parar al càmping " La ballena alegre " de Castelldefels. El recinte, llevat de la bona ombra que hi donaven uns gegantescos eucaliptus -- suposo que es tractava d'una plantació fer fixar dunes --, era pel nivell de les seves instal·lacions comparable al camp de concentració de republicans d'Argelès.
D'aquell viatge recorde que no em semblà bé que ens cobraren per visitar un edifici no acabat -- pel que sembla encara és inacabat -- i la meva primera constatació de l'existència d'allò que -- per raons poètiques i per estalviar-me algun carxot per part d'un desinformat o d'un bord -- jo anomene: Les Terres del Bon dia. Una parella de botiguers barcelonina ocupava la tenda a la vora de la nostra i intercanviava informació diversa amb " papá " i " mamá " en una llengua que jo parlava poc però que ja entenia bastant, ho feien de manera fluida i sense necessitat d'un torsimany. Tota una fita per a qui dos o tres anys abans, interpel·lat per un comercial català a la porta de l'oficina del seu pare, havia entrat a corre-cuita a informar que " en la puerta hay un señor francés que pregunta no se que "
Any 74, un congrés clandestí de C.C.O.O. Ja vaig eixir de València fotudet, ens havien assignat dos delegats i no havíem pogut atorgar representació proporcional a les diferents corrents; amb dolor de cor cap a Barça marxarem un " Opi " -- Oposición de izquierda del P.C.E. -- i un " treski " -- Liga Comunista Revolucionaria -- havent deixat en terra a la minoria de " carrillos " acusant-nos de manipuladors.
El congrés no va ser tal, més prompte es tractà de l'escenificació de la divisió interna que portaria poc després a l'auto-exclusió dels sectors de Comisions vinculats als " ortiz " -- O.R.T., Organización revolucionaria de los trabajadores -- i als "patatas " -- P.T.E., Partido de los trabajadores de España --, això sí, les crides a l'unitat foren constants. Bo, si ja em fotia no haver pogut garantir el dret de les minories, el congrés em plogué sobre mullat.
Colofó, d'aquella estada l'ùnic remembrable en positiu estigué la cita de contacte a un domicili de benestants de Sarrià on libàrem Chivas Regal en quantitats generoses. No ve al cas, però, als de U.G.T. se'ls coneixia com a " hugonotes " i als de U.S.O. com a " costumbres ", i als " ortiz " més comunament se'ls apel·lava " madalenas ".
Ves a saber si al 88 o al 89, per mor d'una cita amb l'Ovidi, em trobí una altra vegada rambla amunt, rambla avall. Hi havia anat per oferir-li a l'alcoià un paper en una hipotètica sèrie de t.v. que es faria amb uns hipotètics diners que eixirien d'una hipotètica ajuda de qui hipotèticament ajudava a l'incipient " audiovisual valència ", la conselleria de cultura nostrada.
No sols acceptà l'oferiment, ensumant-se que l'oferidor no duia damunt massa diners pagà l'import de l'àpat de treball, tot i les meves sinceres protestes. Com podeu imaginar, les seves vacances em priven de tornar-li el gest.
Matant el temps per defugir l'hora punta de sortida, observava l'urbs des d'un banquet de Montjuïc i repassava la conversa. Em vingué al cap el tros al que l'Ovidi confessava haver deixat el seu domicili rural a les rodalies per anar a un pis so pena de ser considerat fora de joc pel mon de la faràndula barcelonina. Tot d'una aquella massa d'edificis em va semblar un gegantesc forat negre galàctic que xucla tot el que se li acosta.
Des de aquell aleshores no he anat a cap metròpoli que no siga València i açò per ara , que no puc fer com el " tio Canya "
Xe!! Que de Barcelona el que més m'agrada és, Barcelona i jo, del Serrat, i per no pecar de punyeta en excés, també convindré que l'Orquestra àrab de Barcelona m'encisa.
p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Rentades sindicals ; abans de mans , ara de cara .

En la bugada de la " Transición " els treballadors de l'estat espanyol perdérem quatre llençols .

A) El sindicat unitari , que no únic . Recorde vivament com a traves de trenta anys de tenebres franquistes havia perdurat en la classe obrera la memòria dels enfrontaments entre els dos grans sindicats de la preguerra , la C.N.T. i l'U.G.T. La gent volia sindicalisme de classe , un sol sindicat però . No sabíem que els poders fàctics i la socialdemocràcia europea havien pactat -- i el " realisme " polític del P.C.E. acceptat -- el recolzament descarat de la bipolaritat sindical .
A tall d'exemple , en la meva empresa , el departament de personal -- el personal encara no era un " recurso humano "-- alliberà dos ex-membres del Vertical per composar de la nit al dia l'estructura de la U.G.T.

B) Eleccions sindicals amb llistes obertes i sistema d'assignació proporcional .
Un sistema que permet la participació ensems d'estructures sindicals , agrupacions d'electors i , fins i tot , de candidatures individuals . Massa democràtic ; l'U.G.T. amb la " milonga "que les persones defallien i les organitzacions no , i la direcció de CC.OO. amb la " jota " que calia reforçar les dèbils estructures , imposaren les llistes tancades i la proporcionalitat corregida .

C) Les incipients caixes de resistència .
Trenta anys de Central Nacional Sindicalista no havien aconseguit que els treballadors es xuplaren el dit i oblidaren eixe vell aforisme que diu : D'amo canviaràs però de lladre no t'escaparàs . La ja quasi imminent democràcia no anava a finir la lluita de classes i per tant caldria fer vagues i per tant calia acumular duros per resistir sense cobrar , i per tant ... no es va fer .
Els impressionants aparells sindicals han esmerçat molts duros en coses molt útils , cap ni un al seu objectiu principal , sostindre econòmicament les vagues . Així les coses , demanar noves afiliacions és demanar al frare que pegue debades barretades .

D) La Cogestió .
Des de l'inici de la Revolució Industrial fins al setanta el moviment obrer ja havia experimentat sovint que l'economia era una cosa molt seriosa per deixar-la totalment en mans dels empresaris i polítics . Els tímids intents de situar als consells d'administració representació sindical , no passaren d'això .
Si el "dotoreig " obrer pot impedir els daltabaixos del mercat és cosa ignota per no assajada , el que sí és obvi és que el Capital solet sols pot anar de caguerada a " caguerà amb floretes " .

Bo , jo , per no perdre el costum , vaig fer vaga , encara puc pagar-me-la .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Manies i entemes

Em preguntaren si el costum que tinc de separar un espai la paraula dels signes de puntuació era el fruit d'utilitzar una determinada aplicació informàtica , o , era una mania . Ie !! Com tot o quasi tot en aquesta vida -- afortunadament no hi ha d'altra -- la resposta és que les dues coses .
El primer processador de textos que vaig usar -- mitjans del 80 -- tenia una funció de cerca i substitució que no discriminava punts , comes , cometes , etc... ; gos de naixement com soc , prompte vaig decidir aïllar els mots dels signes per facilitar la seva localització . Una cosa porta a d'altra , enfrontat en ocasions a la necessitat d'emplenar un determinat nombre de rengles , era obvi que el meu particular criteri ortogràfic m'estalviava confegir alguna o més frases , a més a més , estèticament vaig anar acostumant-me i als meus escrits la coma o el punt afegides a la paraula em semblaven una deformitat o excrescència d'aquesta . Ítem més , els caràcters poc afeccionats a treure els peus de la cistella -- com ho és el meu -- sempre s'inventen alguna collonada per fer-se de notar i fotre preguntadors .
Així -- les follies no les guareixen els metges -- , sempre que soc el meu propi editor continue amb la meva mania i , ara , usant d'ella , parlaré d'una mania a la que tinc especial entema , la moda de " hacer el camino de Santiago " .
Quan rasque en els coneixements geogràfics dels meus teòrics iguals en nivell cultural em trobe amb resultats que palesen que allò de pensar globalment , actuar localment , al menys pel que fa als viatges és una proposició molt afirmada però no res practicada . Tres de cada cinc coneixen els Pirineus , la cornisa Cantàbrica i el marisc gallec in situ ; ni mig -- no vaig a contar-me jo , que rodant pel país , em cremí un pis del pare en mam , benzina i rodets fotogràfics -- ha estat en tots els llocs d'aquesta relació : Vallibona , el litoral d'Irta , la Valltorta , Argeleta , el despoblat de Jinquer , Mascarell , l'Olla d'Olocau , l'ullal de Baldoví , Estubeny , Barx , la Bastida de Moixent , el castellet de Penella , l'arenal de l'Almorx , les Morres de Benitatxell , el dom salí de Pinós , el pantà de Tibi , el Fondo , les dunes de Guardamar .
Tots eixos indrets i viles tenen trets històrics i/o geogràfics que els fan creditors d'una estada d'un dia ; no signifiquen ni el 0'1 per cent del total dels que assoleixen iguals mèrits , i per més inri els he triat tots en zona de parla catalana , si hagués inclòs el país de parla castellana l'elenc de llocs visitadors es més que duplicaria .
Sembla però , que la classe mitja valenciana considera de més profit esmerçar temps , cames i -- Ai dolor !! -- diners , en participar en un negoci simoníac que ja dura 1000 anys i escaig , la ruta jacobina .
Als que penseu que el país és menut i sempre sereu a temps de conèixer-lo vos contaré el que li passà al meu oncle Ramon , de malnom el Satisfet ; deslliurat amb diners de la guerra d'Àfrica , no va sortir mai de terme de Torrent , ja vellet , si li preguntaves si penava alguna cosa de la vida , et responia : Càson Déu , ... no he estat mai en San Miquel de Llíria !!!
Als que penseu que pam a dalt , pam avall , coneixeu el suficient la pròpia terreta , vos repte a entrar en http://club.telepolis.com/patricipatrici/sabu6.html ; jugueu i en funció dels resultats decidiu si esteu moralment autoritzats a perdre el temps en activitats més adients per honorables beatíssims .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

En ser negre , botifarra ..

Jo , fins a cert punt , tinc enveja de les persones que posseïxen , o com a mínim mostren , molta seguretat en les seves opinions . Quan eixes opinions tan fermes i assumides versen sobre política , la meva enveja es torna por i angoixa i quan cos i ànima es cansen de patir , en fartera .
Aquesta pagineta es va covar al caliu de l'efecte causat en la meva inseguretat pels debats agres , inacabables , messiànics , agressius i tots quants adjectius pejoratius vulgueu afegir , sobre el nacionalisme valencià . Si no volia engrossar la nomina dels desencisats havia de llegir menys les mateixes , repetides i previsibles anatemes i matar el temps guanyat escrivint alguna cosa que a algú li servira de profit .
I vet ací que m'he clavat dins d'un fangar . Com oposar a discursos fonamentalistes la fonamentació -- i val la reiteració -- dels quals és d'una subtilesa semblant a la de l'assert , en ser negre ... botifarra , raonaments objectius de forma clara , llargament explicats i matisats , i fer-ho sense acabar fins la punta del tirri . Aprofite -- i guanyaré temps per vore com continue el libel -- per explicar que tirri era l'eufemisme amb que a casa era conegut el penis ; expressió que no trobe ni als diccionaris usuals ni als escatològics més no descarte per ara que fora un localisme torrentí i no creació familiar .
Han passat vint i quatre hores i seguisc en la situació del qui li han donat a triar en pallús o regat , el llancen on el llancen , prendrà mal .
Tinc la convicció que el problema objectiu del valencianisme polític de qualsevol gènere és la reduïda quantitat de valencians -- aquells que es senten més valencians i catalans que espanyols -- que quedem , i , no me importa tant el com s'ha arribat fins aquí com allò què es pot fer al futur . Ara bé , amb la quantitat de problemes més immediats que m'acacen , d'on traure el temps i les energies per , si més no , aclarir-me a quina alternativa política donar el meu malfiat i escèptic suport .
I , veges tu , per sort m'he adonat que no he de cercar seguretats en mi mateix , tinc prou amb l' unanimitat dels altres . A la propera contesa política continuaré votant al Bloc ; és l'objecte de les més irades crítiques des de dreta , esquerra i , definitori , des de dins .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

FALSES HISTÒRIES O CATARROJA DESCOBERTA

En la casa prefabricada on visc , a l'estança que fa de rebedor , menjador , cuina , sala d'estar , etc.. l'única paret blanca , llisa , polida , que tenia , era , ... el lateral del microones , i dic tenia perquè a dia d'avui llueix una pintada , o com es diu ara , un graffiti .
És el cas que , per reforçar les meves capacitats mnemotècniques , havia decidit usar el petit rectangle com suport d'anotacions casolanes tals com , compra cebes , posa les llonganisses a la carnera , mirar les caparres dels gats , etc... ; en resum , recordatoris de eixes nimietats que emplenen la vida de la majoria dels 6.000 milions i escaig d'humans i que , dissortadament , no ocupen massa temps a una minoria que usa d'eixes hores balderes en fotre-mos .
Amant com soc de alliberar de l'excés d'alguna cosa a qui ne té de sobra , em vaig alçar en l'empresa un retolador dels que usen per emplenar de signes cabalístics el moderns pissarrins de les sales de reunió ; al pecat portava la penitència .
El matí que vaig decidir estrenar el meu tauló d'anuncis " sui generis " vaig escriure : Colorant -- alimentari , per millorar l'estètica dels fideus -- , deshidratades -- verdures , també per enganyar el cos -- i res més momentàniament ; amb l'emoció no era capaç de imaginar alguna cosa d'utilitat . Redéu !!! Em vaig recordar d'una frase que en un rampell filosòfic mentre era assegut a la trona havia confegit : La consciència és ... la por , l'inquietud , la serenor , el somriure , la joia . És dir, les nostres funcions cerebrals són poc més d'una successió d'estats d'ànim . Comence a escriure : La consciència és la por , l'inquietud ... i ja no seguisc , m'adone que el retolador furtat no era de tinta esborrable , pel contrari ben indeleble i resistent al rentat amb aigua . Si es pot esmenar la cosa amb alcohol ja vorem si es pot veure ; dels tres-centes mils afers que tinc a mig resoldre no és aquest de la decoració surrealista gens ni mica prioritari .
El resultat ha estat que des de fa tres anys les visites que tinc s'en van convençudes que soc un deprimit exhibicionista ; fins i tot a qui ho he explicat posava cara de pensar " excusatio non petita , accusatio manifesta " .
I així s'escriu la història , en base a documentació incompleta , interpretacions de part , segones versions de segones versions , criteris d'autoritat no analitzats criticàment , i tot això amanit amb interessos creats . " Verbi gratia " , teories sobre la naixença de Cristòfol Colom ; a dia d'avui el descobridor del Nou Mon -- cinc-cents anys desprès que els escandinaus -- era , segons cada font , genovès , català , mallorquí , eivissenc , jueu , gallec , portuguès , castellà , basc , grec , anglès , cors , noruec , o croat . I què farem ? Reforçar el saludable escepticisme .
Posats a desitjar , m'agradaria que fos certa la hipòtesi de la " Duquesa Roja " -- la Medina Sidonia -- que el " Descubrimiento " va estar una mantàfula del papat i els catòlics reis per guanyar posicions en uns territoris que ja coneixien i exploraven l'Islam de l'occident africà i per extensió Portugal . Si així fora , no em negareu que Rodrigo de Triana en compte de , " tierra a la vista " , tindria que haver cridat : Mestre ... Catarroja descoberta ¡¡¡

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Impressions i intuïcións explosives ( I i II )

Vaig llegir -- degué ser alguna obra del cronista valencià del XIX , Vicent Boix -- que en certa ocasió , no recorde exactament si era en la València tardo-medieval o la renaixentista , el municipi d'aquesta urbs va prohibir la venta dels arxius de notaris i corporacions públiques als pirotècnics , els qui usaven el paper , una cosa cara en aquells temps , per l'elaboració dels seus artificis . Si al darrera d'una tal mesura hi havia intenció de preservar el patrimoni cultural o bé ganes de dificultar el quefer dels menestrals coeters és cosa de la que el cronista no diu res .
Però , com que el mateix autor i d'altres fan referència a la repetició al llarg dels segles de bans limitant i/o prohibint l'encesa de focs d'artifici als carrers de la ciutat , tinc l'intuïció que més hi havia d'enemiga de les explosions populars espontànies que de preocupació il·lustrada .
La preocupació municipal seria d'una banda altruista , tindria molt de perill el manegament de substàncies explosives en un recinte urbà ple de vies angostes i edificis fàcilment inflamables ; d'altra respondria als interessos de classe , les explosions populars espontànies tant podien ser festives com irades i és fàcil que el sarau esdevinga aldarull , convindria per tant que les masses tingueren poques relacions amb la pólvora .
De les poques coses d'utilitat que me ensenyaren de nano , una de les més rellevants era la perillositat dels petards . No calien molts esforços per ensenyar-ho ; tots coneixíem algú a qui li faltava algun dit -- no puc evitar l'incís , i també algun manc al que se li havia menjat mig braç un porc -- , algun dit , deia , per culpa d'una metxa traïdora . El cas més proper a mi era el d'un cosí , "Salvadorin " , qui portant envoltant-li el cos un parell de metres de traca se li va encendre i el deixà fet un Eccehomo . A dir veritat , potser la va encendre ell , mentalitat investigadora de mena ; era molt celebrat a la família el seu intent de comprovar si els pollets volaven , va llançar al carrer per la finestra de l'andana tota una llocada de la seva avia .
Bo , tot i avisats , els fills de les classes mitjanes i baixes els dies de Falles anàvem com roders vigilants de la seva víctima al darrere dels fallers , teníem esperança que algun tro de bac no esclatara i reforçara la nostra menudeta reserva de petards de " a xavo " . El migdia , corríem apressats de mascletada en mascletada de barri , esperant tot just l'última carcassa que avisava la fi de la disparada per abocar-nos en terra espigolant entre les restes fumejants -- aquesta activitat era la que més collita de dits originava -- els coets fallats .
Jo , com molts altres xicons dels cinquanta , vaig començar a fumar i a fer pólvora alhora , als onze anys ; mestres en aconseguir per via licita o menys en farmàcies i drogueries els ingredients , carbó , sofre i sals potàssiques , esmerçàvem molt de temps i energies -- el sobrant de la nostra vida sexual quasi inexistent i prohibida -- en la fabricació de kilograms de la barreja explosiva .
Eixos quilos s'usaven -- com no hi ha Déu que s'usaven -- en tot tipus d'experiments al pas de trens i tramvies fent esclatar tota classe d'artefactes . Oblidant l'elemental principi d'abstindre's de eixes activitats al propi domicili , en certa ocasió vaig volar tots els testos de ma mare ; un canó casolà , a conseqüència de la meua ignorància de la necessària relació entre carrega i gruix del tub , esclatà , una mil·lèsima de segon abans jo m'havia amagat dins de casa gràcies a un acollonament salvador a l'ultim moment .
El meu ardor juvenil abandonà l'estimada pirotècnia quan vaig ser seduït pels encants de la política i a fe que no em faltà una proposta perquè compaginara les dues activitats . Afortunadament , com què treballava des dels quinze anys , vaig pensar que l'alliberament dels meus companys de la classe obrera no compensava jugar-se la pell i no vaig protagonitzar cap acció violenta voluntària . Involuntària sí , llançant pamflets des de una Vespa vaig deixar acollonit a un pobre avi que s'havia interposat en la trajectòria d'un grapat de fulls que encara no s'havien dispersat ; em va penar però no es quedarem a preguntar com es trobava .
I tornant a parlar d'esclafits . Què pot haver fet canviat d'opinió a les administracions públiques valencianes respecte de la coeteria ? A què eixe fervor en defendre l'amor a la pirotècnia com a condició sine qua non de valenciania ?
Tinc l'impressió que els patricis actuals de la societat valenciana han esdevingut mestres de la manipulació de masses . Si els seus antecessors per mantindre el poder es preocupaven de mantindre el poble lluny dels explosius , aquestos saben que la falsa impressió de poder que dona provocar o escoltar explosions controlades és narcòtic i calma la plebs . Observeu l'orgull gens dissimulat amb que els espectadors d'una disparada miren els turistes esparverats , amb quina sol·licitud els ensenyen a obrir la boca ; mentres ho fan pensen " que valientes y machotes somos los valencianos "
L'onze de març de 2004 al meu treball , ho vaig sentir verbalitzar a una companya : "Ai , pobrets , ells ...( els madrilenys )... que no estan acostumats !! " . La so figa !! Com si la castanya inesperada d'un masclet en un lloc tancat no fera pixar-se en les calces a qualsevol fallera major i al president de la comissió .
Bo , el temps tot ho cura , confiem que amb els anys el nostre poble s'adone que darrere de l'amor de Na Rita pels trons sols hi ha foc de burumballes i fum de canyots humits i què l'amor d'amo és aigua en cistella .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

La Torna dels xinesos

Quasi tot és una torna .
La Torna , als 70 , un bar de copes al Carme de València ; ubicat en una casa cantonera de dues plantes del carrer de la Corona no tornarà , el tornaren pols i peltret . El que sí que espere és que un dia d'aquestos li tornen a posar al carrer el seu nom primigeni i escaient , carrer del Molí de la Corona , que per allí passava la sequia de Rovella i les seves aigües empentaven l'incansable tornar de les rodes d'un molí del patrimoni reial .
Allí tornava jo , nit sí i nit no i la del mig també , i tornava a demanar el mateix beuratge , poliol amb whisky -- això va ser després que una nit jurí que no tornaria a provar l'absenta -- , i tornava a demanar la mateixa música , " Rafa , torna a posar King Creamson " . I tornava a mirar amb deler les mateixes xicones -- amb el temps s'han tornat senyores , al menys les poques que he tornat a vore -- , i tornava , i tornava , i tornava .
I és que en la vida quasi tot és tornar , quasi tot és una torna , quasi tot torna ; les coses i les persones van i tornen .
Una persona que va anar i tornar molt va ser el mallorquí Joan March que , fill de pagès , a la volta d'uns quants " anars i tornars " al moro , era milionari -- uns deien que ho era lícitament i altres que gràcies al contraban -- , i era l'amo de la Transmediterrània , i l'any 1923 , a l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera s'en anà a França ja que el volien empaperar , tornà però prompte i oferí els seus serveis al dictador , li foren acceptats i torna als seus vells negocis i a de nous -- es comprà dos diaris i fundà la Banca March -- , i quan el 31 tornà la República l'arrestaren i no s'en pogué tornar a anar . Estigué en la presó déset mesos , d'on amb la col·laboració d'un cap de funcionaris s'evaporà per tornar a aparèixer en França ; en tornar a eixir diputat per segona vegada torna a retornar , l'any 36 però , en guanyar el Front Popular , sant tornem-hi que diuen al Principat , cap a Biarritz a preparar la tornada de Franco des de Canàries i el cop d'estat del 18 de Juliol . Després de la guerra que guanyaren els feixistes -- potser algú no ho sap i és útil tornar a ressenyar-ho -- s'encabotà en afavorir el retorn dels Borbó i el regim li donà un discret avís sobre les seues anades i tornades a Londres i Ginebra .
Abreujant , quan inicià el viatge del que no es torna mai era home molt respectat , que amb els seus durets havia muntat La Fundació Juan March per patrocinar la ciència i les arts .
I ves a saber si a la torna d'uns quants anys algú tornarà a escriure una biografia semblant d'un altre mallorquí que també s'en anà i ha tornat , Jaume Matas .
I , potser vaig errat , i el dia que s'en vagen o els tirem , els Zaplana , Camps , Barberà , Fabra , etc... ja no tornaran .
Mentrestant però , jo he tornat a fer-me un whisky en la Torna que ara és al carrer del Cardenal Benlloch , prop d'on treballe , i això gràcies a les moltes tornes que té la vida . És el cas com un cabàs que després que assolaren la Torna , el seu darrer propietari va decidir tornar a provar sort a d'altre lloc , i es quedà un baret de mala mort i , torna-li la trompa al xic , li tornà a posar de nom la Torna , i no s'ho feia mal , però com que ja es tornava vell per aguantar les putades de l'hosteleria ho traspassà . S'ho quedà una emprenedora família de xinesos que després de reformar-lo ha tornat a obrir i , misteris del destí o qüestió de costos d'apertura , no li ha canviat el nom . A hores d'ara , com fa trenta anys i escaig , hi torne tots el dies i torne a demanar el mateix , no whisky , si però arros tres delícies .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

El Xador , Macastre i Karl Marx

Jo , de menut , he passat un fred del dimoni els hiverns i n'estic segur que no era degut a un episodi climàtic del planeta , més aviat estava en relació amb la manca d'una bona calefacció , la manca de roba de qualitat i -- per mi el factor definitiu -- la costum social sobre indumentària .
Durant milers d'anys moltes civilitzacions -- la judeocristiana també - han considerat els infants com projectes , amb moltes possibilitats de no quallar , d'individus socialment útils . La mortalitat infantil -- en ma casa dos casos , fòrceps i pulmonia -- feia molt arriscat invertir massa esforços en les criatures . En base a eixa convicció s'establiren ritus diversos que certificaven amb solemnitat el pas de la casta de projecte d'home a la casta d'home amb drets i obligacions ; el primer combregar i la circumcisió són dos bons exemples . Com tota casta , els infants havíem de portar un distintiu extern que ens identificara i era el nostre el pantaló curt .
Quan sentia als adults afirmar , " en València no fa fred " , pensava que estaven com una cabra o que estaven fent-se els milhomes ; la meva experiència evidenciava tot el contrari , durant el dia , a casa , apartar-se del fogueret de petroli o de la conca era internar-se en cambres i corredors gelats com la mort . Per gitar-se calia afrontar el gèlid recorregut fins la cambra , despullar-se i enfortir el cor per encabir-se als llançols , la blancor nival dels quals encara reforçava més la sensació de fredor .
Alló però , que més em fea odiar el mon i la meva condició de " nano " eren els trajectes matinals fins l'escola i l'espera al carrer per hi entrar ; imagineu un xiquet de set anys amb males sabates i pitjors mitjons , sense barret ni guants i amb pantalonets curts , tes com un pal per a què cap fotó de l'esquifit raig de sol matinal se li escapés .
I era , anys seixanta , estat espanyol , lo socialment normal . Ja hi havia recursos suficients -- no amb excés que tot un senyor empleat de banca reforçava la seva vestimenta amb fulls de diari sota de la camisa -- per dedicar a la canalla , però no , dien les normes que fins el puto combregar un nano no podia dur pantalons llargs .
La condemnada inèrcia dels costums socials afecta tots els àmbits humans , en lo referent a la roba porta a extrems desficaciats .
Any 1965 , un xafogós agost , mon pare havia vingut a visitar-me al que era l'equivalent a les actuals colònies pel jovent , un campament de la O.J.E. ( Falange ) prop de Macastre ; per matar el temps anàrem a fer una volta pel pròxim i tranquil poblet , jo , que en companyia del pare tenia tendència a estar més pel entorn que per ell , vaig notar que al nostre pas la gent sortia furtivament a la porta i es quedava mirant-nos amb somriures de estranyesa ; no era altra la raó que el que mon pare duguera pantalons curts . Per suposat alguns d'aquells espectadores atònits i qui sap si indignats , eren dones que portaven xador , vull dir aquell mocador pel cap -- una senyal de casta -- que tot just iniciada la fertilitat lis havien encasquetat i que no es llevaven fins la mort .
Per tot lo anterior no tinc criteris massa sòlids amb els que analitzar les polèmiques al voltant de les robes de la dona islàmica , sí que soc segur que , darrera d'una posició o d'altra hi ha inèrcia social . Ara bé , mai oblide que en una determinada estructura social els més fervents partidaris de que un costum obsolet no canvie són majoritàriament els que xuplen de la mamella , els que K. Marx nomenà , les classes dominants , i a fe que hui en dia encara són majoria els humans que s'estimen més els valors dels seus dominadors que els alliberadors .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .

Malnoms

Servidor va nàixer a Torrent però poques voltes ha exercit de torrentí . Era el 53 i els faedors de ma vida vivien en València ciutat i una recaiguda tuberculosa de mon pare feu aconsellable que l'embaràs i desenllaç fos a domicili diferent . Es va triar el casalot de ma tia Concepció i allí un 31 de desembre començaren els meus maldecaps i satisfaccions .
Supose , no ho se ni ho recorde , que el meu primer contacte no va ser durador ; les meves primeres remembrances -- totes desgràcies -- són del Cap i Casal , Torrent hi apareix a l'edat a la que els de la meva generació , jo al menys , ja n'érem conscients de lo perillós i violent que era el mon , més o menys als sis anys .
Vivia aterrit per la facilitat amb que progenitors i educadors repartien nyesples als infants , per la facilitat amb la que els xiquets feien el mateix amb els seus iguals o inferiors , per les amenaces verbals de tota mena , pels éssers ficticis de tot tipus , Déu , el dimoni , el butoni , l'home del sac , etc... que et podien fer pagar cara la transgressió de la norma .
Així les coses , el diumenge -- quasi tots -- , si havia tocat visita familiar a ma tia , quan tot vestit de senyoret de capital m'amollaven al carrer Sant Tomàs , enfilava com un conill el primer cantó a ma dreta cap a l'horta ; l'objectiu era allunyar-me de la placeta de Sant Roc on el meu físic corria perill a mans de les innocents criatures que hi jugaven .
El trajecte perillós era ben curt , la frontera posterior del casalot pegava als camps , i donava pas a un llarg i tediós deambular pels ribassos -- el camí haguera estat encara més monòton -- entre verdures de tota mena que tan sols em suscitaven rebutj , les considerava l'enemic que s'interposava massa sovint davant dels escadussers trossos de pollastre i conill de l' arrós en paella dominical .
Quan l'avorriment o l'ocàs ho determinaven , cap a casa ; després de furonejar per la quadra i la comuna -- gràcies a la seva fortor desenvolupí gran tolerància a allò que el comú dels mortals consideren males olors -- n'era el torn de putejar el gat , com és natural fins que l'animalet deia prou donant-me una arrapada . Aleshores començava el torn de la meva immersió lingüística involuntaria ; jo , curosament educat en llengua castellana , no tenia ja més collons que escoltar la conversa dels adults , l'oratge , les malalties , qui tenia o no diners , les collites , la llista de difunts i prenyades , i tot un seguit d'assumptes amb denominador comú , no ser gran cosa .
D'aquelles converses aprenguí que al poble lo important no era el " primer apellido " ni el " segundo " ni tots dos junts , allò important i definidor dels grups i les persones era el malnom , Tintorera , Poxixi , Cantarrana , Trena , Rosica , el meu o millor el nostre , etc.. , i en justa compensació anys després alguna coseta he ablanit quan tot orgullós m'he identificat com fill del poble , dient : Soc Rosica , del raval .
Del malnom ontinyentí de la mare , Pedasicos , sols puc dir que la meva síndrome de Diògenes s'adiu a la perfecció , i ja posats també confessaré l'enveja que em suscita el malnom privatiu del meu avi Francesc : El cornetí del dimoni , per músic i fàcil de cabrejar ; això és un malnom com cal i no els meus , Granera , Trabuc , Calba i tots els usats a les meues espatles .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .