Malnoms

Servidor va nàixer a Torrent però poques voltes ha exercit de torrentí . Era el 53 i els faedors de ma vida vivien en València ciutat i una recaiguda tuberculosa de mon pare feu aconsellable que l'embaràs i desenllaç fos a domicili diferent . Es va triar el casalot de ma tia Concepció i allí un 31 de desembre començaren els meus maldecaps i satisfaccions .
Supose , no ho se ni ho recorde , que el meu primer contacte no va ser durador ; les meves primeres remembrances -- totes desgràcies -- són del Cap i Casal , Torrent hi apareix a l'edat a la que els de la meva generació , jo al menys , ja n'érem conscients de lo perillós i violent que era el mon , més o menys als sis anys .
Vivia aterrit per la facilitat amb que progenitors i educadors repartien nyesples als infants , per la facilitat amb la que els xiquets feien el mateix amb els seus iguals o inferiors , per les amenaces verbals de tota mena , pels éssers ficticis de tot tipus , Déu , el dimoni , el butoni , l'home del sac , etc... que et podien fer pagar cara la transgressió de la norma .
Així les coses , el diumenge -- quasi tots -- , si havia tocat visita familiar a ma tia , quan tot vestit de senyoret de capital m'amollaven al carrer Sant Tomàs , enfilava com un conill el primer cantó a ma dreta cap a l'horta ; l'objectiu era allunyar-me de la placeta de Sant Roc on el meu físic corria perill a mans de les innocents criatures que hi jugaven .
El trajecte perillós era ben curt , la frontera posterior del casalot pegava als camps , i donava pas a un llarg i tediós deambular pels ribassos -- el camí haguera estat encara més monòton -- entre verdures de tota mena que tan sols em suscitaven rebutj , les considerava l'enemic que s'interposava massa sovint davant dels escadussers trossos de pollastre i conill de l' arrós en paella dominical .
Quan l'avorriment o l'ocàs ho determinaven , cap a casa ; després de furonejar per la quadra i la comuna -- gràcies a la seva fortor desenvolupí gran tolerància a allò que el comú dels mortals consideren males olors -- n'era el torn de putejar el gat , com és natural fins que l'animalet deia prou donant-me una arrapada . Aleshores començava el torn de la meva immersió lingüística involuntaria ; jo , curosament educat en llengua castellana , no tenia ja més collons que escoltar la conversa dels adults , l'oratge , les malalties , qui tenia o no diners , les collites , la llista de difunts i prenyades , i tot un seguit d'assumptes amb denominador comú , no ser gran cosa .
D'aquelles converses aprenguí que al poble lo important no era el " primer apellido " ni el " segundo " ni tots dos junts , allò important i definidor dels grups i les persones era el malnom , Tintorera , Poxixi , Cantarrana , Trena , Rosica , el meu o millor el nostre , etc.. , i en justa compensació anys després alguna coseta he ablanit quan tot orgullós m'he identificat com fill del poble , dient : Soc Rosica , del raval .
Del malnom ontinyentí de la mare , Pedasicos , sols puc dir que la meva síndrome de Diògenes s'adiu a la perfecció , i ja posats també confessaré l'enveja que em suscita el malnom privatiu del meu avi Francesc : El cornetí del dimoni , per músic i fàcil de cabrejar ; això és un malnom com cal i no els meus , Granera , Trabuc , Calba i tots els usats a les meues espatles .

p.s.

La cabuderia és un arma carregada de futur , i per això cada vegada que excrete alguna cosa ací tornaré a dir que :

Vull una senyera nova pel País Valencià :

a) La senyera coronada de la ciutat de València que l'actual ordenament polític i administratiu va convertir en senyera de tots els valencians és estèticament anacrònica . És , ximple i planerament , barroca . Un barroquisme que s'adiu amb mentalitats enemigues de tot tipus de reforma i per tant entestades a repetir , deformats amb ornamentacions excessives , des de comportaments socials a simbologies . Quede clar que açò no és un judici de valor ; la bona gent no té obligació de no ser reaccionaria .
Aquells que han fet de la necessitat , virtut , i que la han assumida , la senyera coronada , comprovaran a l'avenir que lluny d'ajudar a valencianitzar en un sentit avesat cap al futur , la seva postura hi haurà ajudat a " valencianizar " ( sic ) en un sentit avesat cap al no res .

b) El P.V. necessita una bandera diferenciadora de la dels territoris germans , Catalunya , les Illes , ...i més . Fins i tot la simbologia adient per a tot tipus de entitats ,organitzacions , estructures polítiques , etc ... que pogueren abastar o englobar al seu si els diversos territoris de la nostra parla deuria estar diferenciada de la del Principat.

Així les coses , espere que alguna opció civil i/o política agafe el bou per les banyes i propose l'adopció d'una senyera valenciana basada en el passat , nova però . Per si fora d'utilitat hi teniu un disseny del meu gust .